El tren de Bot "Lo Sarmentero"

Des de la seva inauguració fins a la seva clausura (1942-1973), la línia de la Val de Zafán va funcionar amb trens de vapor i algun de gasoil. Mai no hi va haver catenària. Hi havia dos trens al matí: l’”Autovia”, de Tortosa a Saragossa; i el “Ligero”, entre Alcanyís i Tortosa. I tots dos feien el recorregut invers a la tarda. També hi havia un “Correu”, que sortia de la Puebla de Híjar, alguns mercaderies, i a l’estiu, el popular “Ferrobus”, que empalmava amb la línia de València i permetia arribar fins a la platja, a Vinaròs o Benicarló.
Tot i la curta durada del servei, només 31 anys, “el Sarmenter” o “el Sarmentero” (com molta gent coneixia el tren, pel paisatge de vinyes que travessava) va crear estrets vincles comercials i personals entre el Baix Aragó i el tram de l’Ebre català.
El ferrocarril, tanmateix, plantejat a meitat segle XIX perquè arribés fins al port de Sant Carles de la Ràpita, va fracassar com a motor d’activitat econòmica a les comarques de Terol, una de les zones més deprimides de l’estat espanyol. Artèria d’un territori molt despoblat, sense indústria ni demanda de desplaçaments laborals, la Val de Zafán portava més despeses de funcionament que ingressos. I quan l’any 1967 va enfonsar-se un túnel a prop de l’estació de Bot, la línia va quedar sentenciada. Durant sis anys, part del trajecte es va fer per carretera, fins que l’Estat va decidir deixar la línia en via morta l’any 1973.

L’any 2000, el tram de la Terra Alta de l’antiga línia de la Vall de Zafán va ser adaptat com a via verda. L’itinerari, que es pot fer a peu o amb bicicleta, és avui el principal actiu turístic de la comarca i ha fomentat la creació de set empreses de servei als usuaris. La Via Verda rep uns 42.000 visitants anuals, dels quals la majoria són per cap de setmana, Setmana Santa i els mesos de l’estiu.
Josep Maria Escoda, gerent de Iber Natural Project, SL, aficionat al Ferrocarril de Móra d’Ebre, va adquirir a Adif tres ferrobusos dièsel VT2.09 construïts als anys seixanta per DR-Baureihe. Les màquines, de dos eixos, estaven pensades per substituir la tracció a vapor en línies amb poc trànsit, com la Vall de Zafán. Robustos i espartans, els ferrobusos van anar desapareixent de la circulació als anys setanta, però els tres en qüestió encara van prestar servei fa una dècada, transportant a treballadors durant la construcció de la línia d’Alta Velocitat Madrid-Llevant.
Els ferrobusos VT2.09, que es troben en bon estat de conservació, són molt semblants als que es van fer servir a l’antiga línia ferroviària entre la Puebla de Híjar i Tortosa. El projecte consisteix a restaurar les màquines i fixar-les, amb nous usos, en espais emblemàtics de l’avui Via Verda de la Terra Alta.

Bot és un dels municipis de la Via Verda que més partit ha tret al flux de cicloturistes, donada la proximitat de l’estació de tren al casc urbà. A Bot, els turistes s’aturen per omplir la cantimplora, i si tenen alguna altra necessitat els queda molt a prop la botiga de la cooperativa Agrícola Sant Josep.

Des del 2013, l’estació i els seus set edificis són propietat de l’Ajuntament, que anteriorment ja va canviar la qualificació del sòl, de no urbanitzable amb ús agrícola de cultiu de secà com segueixen sent la majoria de la resta d’antigues estacions- a sòl no urbanitzable destinat a via Verda en l’àmbit de l’estació. El Consistori vol donar un nou impuls a l’espai (de 29.000 m2), rehabilitant els antics edificis i destinant-los a equipaments i serveis de la Via Verda.